COM MIREM ALS ALTRES?

Alexandre Jollien (1975)

1-A l’obra d’Alexandre Jollien, hi venen exposades totes les seves vivències, dificultats, relacions ( familiars, amics, coneguts i “enemics”) que l’han acompanyat durant tot el seu llarg camí per a poder arribar a estudiar a la universitat i també poder arribar a ser una persona gairebé autònoma dintre les seves limitacions donades per la seva minusvalia.

Tot això, ho plasma en seu text de forma filosòfica, en una conversa fictícia entre Sòcrates i ell mateix.

D’aquesta manera l’Alexandre vol fer veure’ns que per moltes dificultats i entrebancs que ens hi trobem a la vida, sempre hem de lluitar per aconseguir les nostres metes, i encara mes, si ho fem gràcies a familiars i amics de veritat de veritat que ens recolzen en tot moment.

2-Durant tota l’obra va evolucionant el concepte de “normalitat”. De bon principi, anomena que ell va néixer minusvàlid, i ell mateix es diu, que no era del tot normal quan era petit.

Poc a poc, amb el temps, molt d’esforç i encara mes, amb moltíssima paciència va poder anar millorant, de mica en mica, la seva gairebé nul·la motricitat i els seus coneixements intel·lectuals.
Cap al final de la seva obra ja deixa entreobert el significat dels terminis “normal” i “anormal”, segons ho mirem des del punt de vista de la societat i les seves normes, o en canvi, des del punt de vista de l’Alexandre.

3-En Jollien parla molts vegades negativament de la gran part dels educadors que ha tingut durant la seva llarguíssima estada al centre, a excepció d’alguns bons educadors que el van ajudar molt i que l’Alexandre els aprecia i els ho agraeix moltíssim.

4-La lectura de l’obra de Jollien, m’ha dut a reflexionar, sobre molts actes que conscient o insconscientment fem al veure quan ens creuem amb alguna persona discapacitada, quan per exemple, mirem a aquesta amb un somriure com de llàstima i de pietat.

També em fa pensar mes com reforçar la confiança, motivació, seguretat i autonomia de l’alumne; i no pas tant, com suposo de vegades fem insconscientment (alguns no pas!!) en “posar-nos medalles”, nomes pensant en l’èxit i reconeixement professional d’un mateix.
Al llegir el llibre, m’ha fet canviar i repensar en la forma de veure a les persones discapacitades, no pas com diferents o anormals, sinó com a normals. I treure del meu pensament l’adjectiu “anormal” alhora  de qualificar alguna persona.

5- Personalment crec que la “mirada de l’altre “ en la construcció del propi “jo”, té un gran pes sobre la autoconfiança i seguretat que tenim en nosaltres mateixos.
Per exemple, jo mateix quan tenia 12 anys, em van diagnosticar Diabetis de tipus 1, que l’has de tractar amb insulina injectada. Per a mi, va ser un trauma per que em va dir el metge que patia una malaltia (una discapacitat, segons ho mirem) però que es podia tractar be amb un bon control i tractament adequat. Quan vaig arribar a l’escola, desprès d’estar ingressat uns 10 dies a l’hospital per anivellar els nivells de glucèmia, tothom em deia : que ara ja no podràs menjar moltes coses, ni fer vida normal, quina llàstima, etc; i la veritat es que inevitablement et fan baixar la autoestima en tu mateix.
Però a poc a poc, vas aprenent que tu ets una persona normal; i que tu no t’has d’amotllar als altres, sinó, que els altres s’han d’amotllar a tu tal i com ets.
Així avui en dia em considero una persona  com qualsevol altre però amb algunes petites limitacions per poder portar una vida sana i saludable.

“Quan comences a llegir aquest llibre, corres el perill de transformar-te; el poder del text es insospitable, en alguns casos es podria dir que, som una persona ABANS DEL LLIBRE i una altra DESPRES DEL LLIBRE, per que no nomes es llegeix amb la vista, també llegim amb el cor, amb la pensament, amb les il·lusions… amb tot el nostre ser”.